Barceló és actriu, directora teatral, activista contra la pressió estètica i, ara també, escriptora. El seu llibre parla de com una adolescent amb un cos totalment normal, però allunyat dels cossos que ens venen en la publicitat i en les xarxes socials, pateix quan ha d’anar a una festa a la platja. L’autora ofereix una perspectiva fresca, propera i amb molt d’humor, on les il·lustracions de Camille Vannier fomenten aquest humor i s’entenen a la perfecció amb el text de Barceló.

El llibre està adreçat a adolescents i utilitza un llenguatge molt directe, amb molt d’humor i molt adaptat al seu codi. Com va ser l’experiència d’escriure aquest llibre posant-se a la pell d’una adolescent?

Precisament, va ser un dels punts més difícils: trobar el to per dirigir-nos, no només al col·lectiu d’adolescents sinó també a tothom.

En quin moment vas decidir escriure el llibre?

El moment va venir sol perquè tinc aquesta manera de publicar a xarxes (a vegades sense pensar-ho massa) però de divulgar continguts que vaig llegint o que m’interessa comunicar. Llavors, a la Paula Esparraguera, que és l’editora d’aquest llibre, li va semblar que era un tema molt interessant i que es podria articular en un llibre enfocat cap a adolescents, que tindria encara molt més sentit. I també per adults, que fos molt inclusiu.

I vas fer el cop de cap.

En un primer moment em va fer impressió pensar a posar-ho per escrit, però, finalment, ha estat un gran aprenentatge. Perquè va fer que pogués prendre’m un temps per estudiar tot aquest tema i poder-lo posar en un llibre, que necessita un rigor i una experiència.

“Vivim en un món grassofòbic, i això és una opressió”

Vas aturar el ritme per fer aquest llibre?

Tant de bo els escriptors poguéssim fer-ho! Però, en el meu cas no va ser així. Vaig continuar les classes, els assajos, etc.

Les aventures de la Sol tindran una segona part?

M’agradaria molt! Quan estava escrivint el llibre hi havia tanta temàtica que molta d’aquesta no apareix perquè en algun moment has de triar. I dona per fer-ne un, dos i tres i quatre, de llibres. Perquè la pressió estètica té moltes branques i la pots enfocar des de llocs molt diferents. I també, la protagonista, quan creix, li passaran coses diferents al llarg de la vida que també l’afectaran de maneres molt diferents.

Creus que tots som víctimes de la pressió estètica?

Claríssimament, sí. Evidentment, hi ha col·lectius que reben més pressió que altres, perquè vivim en un món racista, patriarcal, etc. I també s’han de tenir en compte les realitats de cadascú, aquest fet també farà que la violència sigui una o una altra. Per exemple: la cultura de la dieta.

La cultura de la dieta és una opressió?

Sí, vivim en un món grassofòbic. Això és una opressió. No ho havíem etiquetat mai fins ara, però és així: les persones grasses patiran moltíssima més violència que les persones que no ho són tant. Una persona prima també pot sentir-se com que no és prou prima per aquest sistema horrible. No podem banalitzar la violència que reben les persones grasses o les persones que no són normatives en aquesta societat.

Per tant, s’hi ha de posar nom per detectar-ho i denunciar-ho?

Igual que el capacitisme: hem de tenir molt clar que les persones que tenen algun tipus de diversitat funcional o discapacitat també reben molta pressió.