Com a una de les primeres cares visibles del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Catalunya, el Jaime Palomera (Barcelona, 1982) ha viscut de primera mà el que suposa enfrontar-se als bancs i fons d’inversió que controlen el mercat immobiliari. Més d’una vegada ha hagut de fer front a querelles i campanyes de criminalització per haver participat en protestes contra desnonaments. Ara, com a antropòleg especialitzat en economia i habitatge, centra els seus esforços a investigar els efectes de l’evolució dels preus dels lloguers i els orígens de les bombolles immobiliàries. Ho fa com a cofundador i investigador de La Hidra Cooperativa, on ens rep un matí solejat de novembre a les seves oficines, a l’antic Canòdrom de la Meridiana a Barcelona.

L’accés a l’habitatge és el principal repte al qual s’enfronta Catalunya ara mateix?

L’habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. No hi ha res que t’enriqueixi o t’empobreixi tant com ho està fent actualment l’habitatge. Però en realitat és un problema global. No parlem només del dret o de l’accés a l’habitatge, que està en perill o directament no està garantit a pràcticament tots els països del món, sinó que estem parlant d’un problema del capitalisme global.

En quin sentit és un problema del sistema econòmic?

És a dir, la majoria de la riquesa mundial i dels actius financers estan en l’habitatge, estan invertits en cases. Llavors, el capitalisme global depèn de forma majoritària que el preu de l’habitatge sempre pugi, perquè els beneficis també pugin, i que els valors dels actius, actius que són cases que s’han mercantilitzat, mai baixi.

“No hi ha res que t’enriqueixi o t’empobreixi tant com ho està fent actualment l’habitatge”

t’enriqueixi o t’empobreixi tant com ho està fent actualment l’habitatge”

Per aquest motiu és tan difícil fer mesures locals que puguin tenir efectes reals a l’hora de garantir el dret a l’habitatge?

Hi ha clarobscurs. Des del 2008 estem en una crisi estructural on veiem que la societat de propietaris que vam construir aleshores no ha desaparegut, però té esquerdes molt importants. La principal esquerda és generacional: tota la gent nascuda a partir de l’any 1982 ho ha tingut molt més complicat i ho està tenint molt més complicat que les dues generacions anteriors per accedir a l’habitatge.

Per què?

Perquè l’única forma d’accedir a l’habitatge que havia estat promoguda pels governs, que és la propietat, és inaccessible per moltíssima gent. Fins a l’any 2008 hi havia un model que es basava en el fet que pràcticament tota la població garantia la seva necessitat d’un habitatge a través de la propietat. Hi havia un sistema hipotecari que et permetia endeutar-te per ser propietari i aquesta era la manera —exitosa fins al 2008— d’accedir a l’habitatge. Les generacions més joves, en canvi, tenen molt difícil accedir a la propietat. Bona part d’aquesta generació l’única alternativa que tenen és o no emancipar-se o anar al mercat de lloguer privat.

“El Sindicat de Llogateres és una cosa de la qual hem d'estar orgulloses com a país”

Quines conseqüències té això per a la societat?

Hem passat d’una societat de propietaris molt hegemònica, dominant, a una societat cada cop més polaritzada on el que et defineix el futur i les teves oportunitats és si heretes o si tens ajudes familiars, és a dir si pots accedir a la societat de propietaris o no. Barcelona és un cas paradigmàtic. Tenim ara mateix una majoria propietària, del voltant del 55% de la població, però que és cada cop una majoria més exigua, i una població que viu del lloguer que cada cop creix més i que a Barcelona ja és el 40%. I no només hi ha una desigualtat estructural entre qui pot accedir a l’habitatge i qui no, sinó que, a més, el sistema legislatiu i les polítiques públiques que tenim beneficien a qui pot accedir a la propietat i perjudiquen a qui no.

Davant d’aquesta situació, global i local, quines mesures es podrien prendre?

D’entrada, hi ha una emergència immediata, que és l’especulació amb els preus en el mercat privat de lloguer. Ara mateix tenim un model que converteix a qualsevol que visqui del lloguer en una persona vulnerable. Se sol parlar del problema de l’habitatge com un problema de la població socialment més vulnerable i això és una confusió absoluta dels termes. A l’estudi que vam fer a La Hidra sobre els impactes del mercat de lloguer sobre la població el que vam veure és a persones amb estudis, alta qualificació i feines relativament bones que es troben que, com que viuen de lloguer, pateixen una inseguretat molt gran, perquè els hi poden fer pujades de preu, perquè els poden fer fora de casa, perquè no saben si podran continuar vivint en aquella casa els pròxims anys, etc. I això té a veure, fonamentalment, amb la nostra legislació. No cal imaginar futurs utòpics per pensar un marc legislatiu més protector. Només cal mirar cap a França o Alemanya, que són països on els preus dels lloguers estan regulats i també està garantit que no et poden fer fora de casa, a no ser que hi hagi una necessitat que ho justifiqui o hagis incomplert les teves obligacions. Això són mesures d’urgència que caldria fer ja. No hi ha cap altra solució a curt termini.