Quan el Joan Turu va obrir els ulls al món ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé... Tan petit i tan espavilat!, però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari, aquest entusiasta de 38 anys s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions, les quals tenen una molt bona acollida, no només a casa nostra sinó també en l’àmbit internacional. Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por són només alguns dels títols dels seus llibres que han estat traduïts a l’anglès i portuguès. L’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra Els homes plorem, però, en realitat, passem una estona al seu bonic taller de Sallent parlant de la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Sempre t'han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t'agradaria que anessin les coses. Te n'has sortit?

Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l'esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d'acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l'equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d'on em ve aquesta responsabilitat social?

“Penso que ens hem de focalitzar en la infància. L'educació en els primers set anys ens marca de per vida”

Creus que l'educació actual és efectiva?

Crec que una part de l'educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d'informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Actualment, però, amb les fake news aquesta via s'està complicant. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L'educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l'autoestima, etc. vénen d'aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l'esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l'educació emocional s'està tractant a les escoles?

No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l'educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l'educació a l'escola. I, en part, ho entenc perquè potser hi ha certs infants que no treballaran tots els temes a casa, depèn de la situació de cadascun, i l'escola és una bona oportunitat per fer-ho, perquè tothom hi passa.

Tornant a l'actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics actius al món...com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?

Ho lligo amb dos temes: d'una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”... amb els casos d'assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s'ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d'un dia. En els tallers extraescolars que faig, hi va haver un dia que els vaig explicar dos contes que tracten sobre el conflicte, la guerra i la pau. Després havien de fer una obra, la que volguessin, amb els materials que triessin, però que tractessin el tema. Una nena va fer una plantilla amb unes gotes vermelles i gotes blaves. I va posar: “No pau”. Ella em va dir que estava en guerra amb el seu germà, perquè la molesta molt. Això em va fer veure que és molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa. Jo he anat escoles on les mestres no es parlen amb les seves paral·leles. És aquí on hem d'actuar.

Els infants necessiten exemples.

Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau. Ghandi deia que un canvi social promogut des de la violència només es pot mantenir amb violència. Per mi aquest no és un canvi real. Per mi, un canvi real és un canvi profund.

“La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré”

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? Formem part del sistema, que és un sistema capitalista. Arcadi Oliveres deia que podíem caure en contradiccions amb això, perquè tenim els diners en una banca que inverteix en armes, però podem intentar minimitzar les contradiccions a través de les nostres accions.

Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

La manera d’utilitzar els diners també.

Crec que els diners en si no són cap problema. És un mitjà d'intercanvi boníssim. Durant un temps vaig estar implicat amb una ecoxarxa: l'intercanvi directe és fantàstic! Jo t’arreglo l'aspiradora i tu vens a fer un mural a l'habitació del meu fill. Però clar, quan no és un intercanvi directe, quan tu m'estàs oferint alguna cosa que jo no necessito, llavors hem de buscar una altra via, com són els diners. Per tant, no és mala opció. El problema és quan s'especula amb els diners. La reflexió que fèiem a l'ecoxarxa és que jo no puc transferir els meus diners als meus fills. Perquè si no puc passar a ningú els diners, estem generant un sistema més equitatiu i més just.