Sobre les anècdotes construïm els nostres idearis. El que vivim en primera persona, els relats que sentim en directe i el que contemplem cada dia se’ns plastifica al voltant del pensament. Les percepcions són filles de l’experiència. De la mateixa manera, parlem com sentim parlar.

La meva companya de feina em comentava l’altre dia fent el cafè que al programa de TV3 Planta Baixa presenten cada dia una paraula particular i intenten usar-la al llarg del programa; la idea seria difondre la riquesa del català de manera lúdica. Per exemple, en un dels últims programes l’Eloi Vila va presentar el verb esboscassar, que significa llevar d’un bloc els primers trossos amb vista a afaiçonar alguna cosa. Té gràcia, el joc. Alhora, però, els tertulians que intervenen en el debat dels temes que toca per actualitat poden anar soltant perles com ara “cuidado”, “rasgar” o un interès “rentable”. Potser resulta paradoxal que mentre intentem rescatar de les golfes paraules de petit recorregut no haguem trobat encara el mecanisme adequat per assegurar un registre mitjanament formal de qualitat en les intervencions de qualsevol locutor o opinador. En tot cas, entenem per què és així. Ho entenem però no ens deixa indiferents.

Un altre fenomen llargament comentat a Twitter ha estat l’actitud de persones que es dediquen a corregir l’ortografia o el lèxic d’altres tuitares que no coneixen de res i que no han sol·licitat aquest servei de correcció. En aquest cas concret, sembla que majoritàriament es condemna aquesta intrusió que, lluny d’ajudar a millorar l’expressió en català d’un usuari, desprestigia qui ha escrit l’error perquè se l’assenyala amb un dit acusador. A més, aquesta pràctica penja la xapa de xèrif del català a qui fa les impertinents esmenes i, per si no fos prou, contribueix a reforçar la idea que escriure en català és un risc que no val la pena córrer. Aquesta actitud de necessitar remarcar el que falla ens la podem trobar també en altres àmbits de la vida: en les famílies, quan els pares s’escandalitzen amb els barbarismes nous que usen els fills; en els centres educatius, quan els docents han d’ajudar els alumnes a aprendre un bon model de llengua escrita o oral; en l’àmbit laboral, quan els companys de feina s’adonen d’errades monumentals en els textos que escriu algú de l’equip. Quina seria la millor reacció en aquests casos? Fer la vista grossa? Treure el bolígraf vermell de la cartutxera i apuntar-lo al delicte? Una recomanació possible consisteix a fer una repetició del que s’ha volgut dir però amb les paraules adequades i de manera tan subtil que no sembli que estem renyant el locutor que necessita millorar.