El tsunami d'interaccions generat pel darrer single de Shakira, on la cantant colombiana carrega sense miraments contra la seva exparella Gerard Piqué, ha propulsat la cançó al número 1 a totes les plataformes.

La cançó bàsicament és un àudio de 3 minuts on la cantant reparteix estopa sense parar amb indirectes i directes contra l'exfutbolista del Barça i la seva actual parella. El fenomen ha crescut i s'ha viralitzat tant que ha generat una discussió global sobre la cançó. No sobre la seva qualitat o sonoritat, sinó sobre la història que explica.

Hem pogut escoltar a programes grocs, periodistes nostrats, comunicadors de les xarxes, psicòlegs, advocats, i defensors dels drets dels infants discutir sobre les causes i conseqüències d'aquesta cançó. Gent alineada bel·ligerant en un dels bàndols d'aquesta suposada guerra reputacional que s'ha instal·lat a les xarxes i gent ofesa amb tot i per a tot que no perd l'ocasió de dir-hi la seva ni que ningú li hagi demanat.

Així d'entrada diria que esbombar en públic les misèries de la vida personal per fer-ne negoci és més antic que l'anar a peu. La premsa del cor i de societat viu d'esbudellar les personalitats rellevants en públic amb el seu consentiment i a canvi de la minuta pactada des de fa dècades per no dir segles. El singular d'aquest cas és que aquí la cantant s'ha saltat els intermediaris i ha muntat el 'show' ella sola. Vivim en una època de retrocés de la intermediació comunicativa i això fa que el botí sigui més suculent.

En Piqué, conegut no precisament per la seva tendència a la contenció dialèctica i a la prudència, no ha perdut l'ocasió de respondre la mare dels seus fills aprofitant la monumental polèmica per fer befa de la lletra de la cançó i aprofitar el 'hype' per augmentar l'atenció al seu nou negoci audiovisual, la kings league.