Els que intentem treballar per un canvi radical cap a escenaris ecològicament més favorables ens trobem sovint, i concretament en el tema dels residus, amb un problema gros a l’hora de valorar l’estat i evolució de la situació: la falta de dades. Ja sigui perquè els governs, tant de la Generalitat com de les administracions locals, no els interessa que ningú tingui certes dades claus o bé perquè ni tan sols les tenen.

I dintre de la mancança de dades, ja sigui per mala voluntat política, per ineptitud o per dificultat objectiva d’obtenir-les, hi ha diferències significatives en la seva disponibilitat segons quin sigui l’aspecte del cicle dels materials que ens interessi. Suposo que, a aquestes alçades de la pel·lícula, no us semblarà estrany que, normalment, com més important és aquest aspecte, i per tant més sensible per a la totalitat del sistema si hi ha una mala gestió, menys dades es troben i cal, per abastar-les, burxar en els racons més amagats i estar ben a l’aguait per si n’apareixen algunes de sobte.

Fa uns dies hem tingut una d’aquestes felices aparicions i l’hem enxampada. Està relacionada amb l’hermètic espai de la generació de residus, concretament amb el rei de la insostenibilitat, el plàstic, tot incidint particularment en els subapartats de la reutilització i l’ús de material reciclat per a produir envasos i embolcalls.

Es tracta d’un informe elaborat per l’Ellen Mac Arthur Foundation sobre com estan progressant en aquestes qüestions tota una sèrie d’empreses líders mundials dels sectors alimentari i de cura personal, que l’any 2018 van signar el Compromís Global de la Nova Economia del Plàstic, segons el qual prometien dues coses: augmentar la disponibilitat d’envasos de plàstic reutilitzable i incrementar el tant per cent de plàstic reciclat que contenien els recipients que envasaven els seus productes.