Des del juliol del 2010, amb la gran manifestació contra la sentència de l’Estatut, la història de Catalunya ha viscut una acceleració difícil de comparar. El greuge de que un tribunal esmenés la plana a tot el país va provocar un sisme que es va acabar transformant en tot allò que n’hem dit el Procés. El cas és que, aleshores, al capdavant de la institució de la Generalitat hi havia el PSC de José Montilla i Esquerra i ICV com a socis de coalició. Pocs mesos després, i també degut probablement a la crisi i a certa indignació i aglutinament entorn del simbolisme nacional, el nacionalisme de centredreta va guanyar les eleccions, fent que Artur Mas esdevingués president de la Generalitat. Feia cinc anys que el President Maragall havia deixat anar allò del “vostès tenen un problema, i el seu problema es diu 3%.

El fet que Mas volgués tornar a utilitzar de palanca el vell soci, el Partit Popular, va ser prou mal rebut per una ciutadania que ja havia quedat escaldada dels pactes de Pujol amb Aznar. Les retallades en salut i l’alineament amb la dreta més dretana sumat al rum rum de la corrupció que costaven de tapar amb les receptes de sempre van precipitar unes eleccions en les que Mas s’hi va presentar amb la bandera del dret a decidir i amb un cartell en el que emulava Charlton Heston a els Deu Manaments. El resultat no fou el que s’esperava i va quedar lluny de la majoria absoluta. A partir d’aquí, no va tenir cap més remei que entendre’s amb Esquerra Republicana si no volia perdre quotes de poder. Esquerra, un soci sens dubte incòmode pels còmodes que sempre ho havien pactat tot sempre amb el Règim del 78.

El nacionalisme de centredreta no volia ni podia permetre’s sortir de les institucions, tan és així que va arrossegar els peus fins a posicions nacionalment ambicioses per no perdre pistonada, i constatat el fracàs de la demanda del “pacte fiscal”, va iniciar-se la del Dret a Decidir.

El nou 9N, les eleccions plebiscitàries, i les eleccions amb “llistes separades” que al final van acabar essent amb “llista unitària” -aquella de “la puc encapçalar o la puc tancar”-, el “pas al costat”, Puigdemont, l’1 d’octubre, la repressió, Quim Torra, Laura Borràs, 6 canvis de nom des de 2012, la confessió de Jordi Pujol i algunes sentències judicials després, l’espai del centredretanacionalista va acabar perdent la joia de la corona: La presidència de la Generalitat. A mans d’Esquerra.